RESSENYA DE TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS

FITXA TÈCNICA

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial: EDICIONS LA CAMPANA

Any d’edició: 2008

Pàgines: 167

Format: Rústic

ISBN: 978-84-96735-13-2

Matéria: Narrativa catalane

Idioma: Català

SINOPSIS

Tretze tristos tràngols són tretze contes amb característiques de fàbula. Són un seguit de contes de fantasía que expliquen diferents históries: desde un home amb un braç d’elefant fins a un espanta-ocells que vol ser amic dels ocells. Tots ells tenen trets comuns: són escrits amb molta simplicitat i acaben transmetent alguna moralitat trista.

Hi han tres contes que he escollit en els quals es basa la meva ressenya. Els tres m’han sorprés molt i entre els demés (que tots són molt bons, en la meva opinió) són els que m’han impactat més.

El primer és “Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”. M’ha agradat molt perquè és escrit de forma molt simple i quasi infantil. Tracta de una zebra solitaria que està a la sabana i quant s’ajup per veure aigua pensa en els consells que li va donar la seva mare quant era petita. Gràcies a aquests consells, té temps de fugir de la lleona que vol tirar-se a sobre d’ella. El conte explica tota la fugida de la zebra, els obstacles amb els quals es troba i els records de com s’ha de comportar en cada situació. Quant arriba al final i ja no li queda cap consell que seguir, creu que serà assassinada. De sobte, es troba amb un altre zebra més vella i les dos es posen a córrer per no morir. El conte acaba en que la zebra jove adelanta a la zebra vella, la qual és assassinada per la lleona (és l’últim recurs que li queda per poder sobreviure).

El segon es titula “La solidaritat que va venir de les estrelles”. Narra la história d’un home molt intel·ligent que es troba en un congrés de la Internacional Socialista. Explica al seu públic que han comunicat amb els éssers que viuen al planeta mart. Explica que els han demanat ajuda per tal de que aquests éssers desconeguts envïin armes extraterrestres a la terra per assegurar la victória dels revolucionaris. Finalment, després de que tots es quedin sorpresos, l’home pregunta si els presents creuen que la terra està preparada per a una victória dels revolucionaris, ja que els marcians li van preguntar això a ell. El conte acaba en que un dels espectadors alça la mà i pregunta si els marcians són comunistes o anarquistes.

L’últim es titula “L’espantaocells que s’estimava els ocells”. Explica la història d’un espantaocells extraodinari. Aquest prefereix morir abans que viure en completa solitud. Quan un corb se li acosta i li explica que no li té por perquè és llest i sap que no és una persona de veritat, l’espantaocells decideix demanar-li un favor. Vol fer-se amic de tots els ocells, per aixì tenir companyia i disfrutar de la vida encara que hagi de ser curta i després el cremin perquè no fa la funció que hauría de fer. El corb no se’n fia però el visita cada dia. Finalment el corb s’acaba creient a l’espantaocells i decideix reunir a tots els ocells al seu voltant. Quant es volen reunir, els corb detecta set homes armats que estan a la vora d’aquell camp (per casualitat) i decideix no portar als demés ocells amb l’espantaocells i no tornar a visitar-lo mai més. Finalment, l’espantaocells té una vida llarga i solitària (la única cosa que no volia) ja que per ser tan extraordinari, els ocells no se’n fien d’ell i ni tan sols els corbs se li acosten.

CRÍTICA PERSONAL

Pel que fa el primer conte (Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana), va ser un dels primers del llibre i sobretot un dels primers que em va impactar. En la meva opinió és un dels contes redactats de forma més infantil. Degut a que és una fàbula i que utilitza elements com els records de quan era petita, fa pensar que el conte tindrà un bon final, encara que ja se sap que tots els tretze contes tenen un final tràgic. Crec que el fet d’acabar el conte d’aquesta manera, resulta inclós més tràgic i impactant que no si la zebra jove acabés morint. Quant escric que impacta és perquè representa un fet tant real i comú tant entre persones com animals de manera tan simple. M’ha agradat aquest conte perquè provoca que el lector es pari a pensar en què faria ell en una situació semblant, i no pot arribar a cap altre conclusió que aquesta és la trista i dura veritat i que aquest tret està en la nostre naturalesa.

El segon conte (La solidaritat que va venir de les estrelles) és un conte molt curt. Impresiona perquè tot el signifcat del conte apareix al final, en les últimes paraules. M’ha agradat molt perquè mostra la estupidesa d’alguns sers humans. El fet d’estar lluitant sempre per algo sense saber si estas preparat per alló que comportarà la victória és molt comú entre les persones. Sobretot l’última frase, després de que el lector sap que aquells éssers marcians són més intel·ligents del que els humans mai arribarem a ser, commou perquè entens que realment els humans som molt ignorants i egoistes i només ens centrem en nosaltres i en alló que volem, sense intentar entendre als demés ni pensar en si alló que volem ens serveix d’alguna cosa. La manera de deixar el personatge que diu la última frase tan ridiculitzat i mostrar lo realment estúpids que podem arribar a ser les persones, m’ha semblat molt adequada ja que ho fa de manera molt simple i inesperada sense tenir que utilitzar cap recurs vulgar per mostrar lo repugnant que és.

L’últim conte (L’espantaocells que s’estimava els ocells), m’ha agradat perquè mostra la trista i dura ironia de la vida. També té trets bastant infantils, com el fet de que el protagonista sigui un espantaocells, els quals li donden certa simplicitat. Crec que és una história bastant dura i tràgica però molt bella a la vegada. El fet de mostrar la possibilitat d’aconseguir el contrari del que es vol mitjançant el seu comportament és el que mostra l’autor en aquest conte, i ho fa d’una manera que inclós pot arribar a resultar cruel. Ens transmet que a vegades les persones més bones i innocents acaben sofrint molt més del que mereixen per un petit error, com en aquest cas, la extraordinària intel·ligència de l’espantaocells.

En fi, crec que tots els tretze contes són molt tràgics però que ens fan pensar en aquells defectes que tots portem a dins i crec que aquest llibre vol fer donar-nos compte de que existeixen aquests defectes, per acceptar-los i aixi poder impedir comportar-nos com els persontages dels contes.

Comentari poètic de Drama en el port

Drama en el port, és un poema escrit per Joan Salvat i Papasseit.

Papasseit va néixer el 16 de Maig de 1894 a Barcelona. Va ser un poeta català, el màxim representant del futurisme en la literatura catalana. Va tenir una infància molt dura ja que el seu pare va morir quan tenia set anys. Ell va haver de començar a treballar de molt jove i no va poder anar a l’escola. Va estar un temps treballant, però finalment va estudiar durant un temps i més tard es va dedicar a publicar la revista “Los Miserables” i diferents obres poètiques. Degut a que no guanyava prous diners escrivint, va haver de treballar com a vigilant nocturn al Moll de la fusta de Barcelona. El 1918 es va casar amb Carme Eleuterio i Ferrer. Era malalt desde feia temps, però finalment, el 7 d’Agost del 1924 va morir a causa de la tubercolosi que sofria. Fins a l’últim moment va seguir optimista i vital. Sota el coixí del seu llit de mort es van trobar les seves últimes poesies escrites, les quals foren anomenades més tard Óssa Menor. L’obra probablement més reconeguda és El poema de La Rosa als Llavis, desafortunadament, Joan Salvat no va ser reconegut fins a décades després de la seva mort.

Aquest poema de Joan Salvat-Papasseit forma part de la seva obra Poemes en ondes hertzianes. Aquesta obra va ser publicada el 1919, poc abans de L’irriador del port i les gavines, per tant, va ser una de les seves primeres obres.

El tema que tracta el poema és la descripció de varies imatges sobreposades, entre elles: el port per la nit, un transatlàntic, les seves llums artificials, la gent que hi puja i la tempesta. Cada imatge és una part diferent però no es pot dividir el poema en apartats.

Les tècniques avantguardistes utilitzades són varies. En primer lloc, el fet que el poema és un cal·ligrama. En segon lloc el vocabulari que utilitza. En tercer lloc, el trencament amb els signes de puntuació. En quart lloc, el tema futurista ja que escriu sobre elements amb motor i electricitat. Finalment, el fet de representar el mar amb la pàgina blanca i distribuir-hi les paraules de manera que, algunes d’elles reflecteixin moviments o formes (tràngol, draga,etc).

Pel que fan les figures retóriques, apareixen bastantes. La personificació ja que les màquines prenen forma sentimental (sirenes udolant, transatlàntic mascle,...). L’hipérbaton ja que trenca amb l’ordre de la frase com vol. El símil entre “el tro al lluny” i “sospir de les tenebres”. Finalment, la figura més present és la metàfora: apareix de diferents maneres en versos com “jo em veig en l’horitzó” o “fora el port les gavines reposen. Amb això es refereix al fet de que esta en el port però li agradaria estar molt lluny i que de sobte, torna a la realitat després d’aquest petit somni i veu les gavines reposant. L’últim fet que destaca d’aquesta poesia és que l’autor crea pinzellades, una rere l’altre, per donar la sensació de que són imatges que es van sobreposant (fet típic de l’impressionisme).

Finalment, voldria destacar i valorar diferents fets. En primer lloc, que el poema té molta relació amb els fets biogràfics, és a dir, escriu sobre el port i altres factors que formaven part de la seva vida. En segon lloc, que fa referència als emigrants que pujen al transatlàntic, amb això mostra el fet que estan obligats a marxar per millorar la seva forma de vida i manifesta els seus sentiments negatius envers a la burgesia. Finalment, personalment, voldria dir que els adjectius que utilitza i el vocabulari tradicional mesclat amb el modern són una forma molt original d’expressar-se.

Imatges de l'Avantguardisme

He escollit aquesta imatge perquè m'agrada molt i m'ha impessionat en el primer moment que l'he vist.

L'objectiu d'aquesta imatge és transmetre que s'escriu amb el cor i no amb la ment. Per això, la tinta és vermella com la sang.
Quant la mires més detalladament, es veu que apareix la cara d'un home, la qual cosa es podria interpretar de manera que sense tenir l'intenció de fer algo gran, sol passar que sense voler es creen les coses més precioses.

He escollit aquesta imatge perquè és bastant original i perquè m'agrada el que representa. Crec que representa el temps. No el representa en un rellotge normal com veiem cada dia sinó que hi han moltes més agulles per mostrar que passa més ràpid del que pensem i que inclós passa tan ràpid, que no hi han agulles suficients per marcar-ho.

Ressenya Indigneu-vos!

FITXA TÉCNICA

Títol: Indigneu-vos! (Original: Indignez-vous!)
Autor: Stéphan Hessel
Traducció: María Belvis Martínez García
Editorial: DESTINO
Pàgines:64
Primera edició: Abril del 2011
ISBN: 9788423344710
Preu: 5€

SINOPSIS

El llibre exposa el punt de vista sobre la situació del món actual de Stéphane Hessel. Es dedica a explicar la seva opinió sobre diversos temes com el racisme, la violència, la situació a Palestina i el sistema i la política en general. Ens deixa molt clar certs punts com per exemple que qui mana realment no és la política sinó que el consumisme. Ens vol fer entendre que hem de canviar la nostre manera de ser egoista i començar a pensar en altres coses com la justícia. Escriu la seva teoria de millorar el món, que es basa en la no-violència. És un crit per tots els joves perquè segueixin lluitant per els drets de la humanitat i perquè no es deixin portar per el sistema d’avui en dia. En general, narra la seva visió sobre el comportament de les persones i els errors que hem comés i la única manera (per ell) de solucionar tots aquest problemes.

CRÍTICA PERSONAL

Per començar, crec que és molt important destacar que aquest home té una edat considerable. Mentre que la majoria de gent amb la seva edat prefereixen dedicar-se a queixar-se dels seus propis problemes i ni tant sols comprenen realment que esta passant en el món, ell ho entén perfectament, es capaç d’analitzar-ho i per sobre de tot, es capaç de fer-ho entendre als demés. Hauríem de ser els joves els que li cridem al mon el que volem i crec que  no hauria de fer falta que un home vell escrigui un llibre per fer-nos pensar sobre aquestes coses. De fet, jo ja tenia molt clar la majoria d’aquests problemes sense que ningú m’ho hagués de dir. Crec que moltes de les coses que escriu, han sigut escrites o cantades molt abans. En la meva opinió, li han donat fins i tot massa importància a aquest llibre ja que moltes persones havien dit el mateix abans però no varen ser escoltades. Per altre part, crec que justament una persona tant major i coneguda per el seu esperit rebel, potser era el que feia falta perquè la gent comences a enfocar aquests temes.

El primer punt que he analitzat i que desafortunadament (en la meva opinió) no és cert, és refereix als immigrants. Escriu que només ens hem de fixar en el tracte que es dona als immigrants per trobar un motiu per indignar-nos. Desafortunadament, avui en dia, a la gent  ja no els importa els demés. Si un país esta en guerra, els demés estan satisfets per no haver de lluitar també i mai pensarien en lluitar per les llibertats d’un altre poble perquè no volen aquests tipus de conflictes “per res”. Ja no es com fa una anys quant la gent d’Europa es reunia per anar a lluitar en una batalla que en veritat no era seva. Avui en dia, els joves es distancien cada vegada més i es centren mes en coses superficials, sense donar-se’n compte de que s’estan allunyant els uns dels altres. Arriba a cert punt, que fins i tot dubto que lluitessin per als seus propis drets.

Pel que fa al tema de la violència, m’ha sorprès que Hessel digues que entén als terroristes i que fins i tot podria resultar un comportament natural. Però per altra banda crec que s’imagina la solució d’aquest problema massa fàcil. Escriu que hem de negociar, els opressors i els oprimits per arribar a un acord i no haver d’utilitzar més la violència. Però en la meva opinió, els opressors mai negociaran amb nosaltres, ja que tenen un poder del qual aprofiten i no el tornaran al poble voluntàriament, ja que ells portarien les conseqüències. Crec que un cop tens poder sobre algo, més que deixar-lo en vols més, per tant es impossible negociar.

Tot seguit, cito un apartat que m’ha agradat molt:

El pensament productivista, sostingut per Occident, ha ficat al

món en una crisi de la qual cal sortir trencant radicalment amb la fugida

cap a endavant del “sempre més”, tant en el domini financer

com en el domini de les ciències i de la tècnica. Ja és hora que la

preocupació per l'ètica, la justícia i l'estabilitat duradora sigui el que

prevalgui. Doncs ens amenacen els riscos més greus; riscos que

poden posar fi a l'aventura humana sobre un planeta que pot tornar-

se inhabitable.

En relació amb aquest  paràgraf, només vull deixar clar que li dong trota la raó. No hi haurien paraules millors per descriure la situació i la millora necessària. M’ha impressionat que a part d’analitzar tota la societat i la política també fes comentaris sobre el medi-ambient i que cal conservar-lo tal com és i cuidar-lo.

Finalment, acabaré escrivint que ha resultat molt interessant llegir aquest text i que en molts punts estic d’acord amb la seva opinió. Tot i així, crec que, desafortunadament, la joventut avui en dia prefereix apartar la vista quant li poses certs fets davant la cara. Són així, i encara que respecti molt l’intent d’aquest home de canviar-ho, en la meva opinió, ha esta en va. Ells seguiran mirant les pantalles dels seus Blackberrys i no es molestaran en mirar més allà per trobar un motiu per indignar-se.

Jo ja estava indignada molt abans.

Silenci

Entro a l’aula i em dirigeixo a la meva cadira, davant dels seus ulls, sembla que sigui un súper model i que ells m’observin per jutjar els meus passos. Els miro i ells em miren fixament, esperant alguna cosa. Em recorda a aquell moment, fa uns quants mesos, quant m’estaven mirant molt atentament i de sobte aquell noi que havia consumit marihuana es va tirar al terra i va començar a cridar ”No pierdas la cabeza!!!”, robant-me tota l’atenció.  Primer, escolto unes quantes rialletes sufocades, com si ells també estiguessin recordant aquell moment, o potser simplement són aquells comentaris estúpids, infantils i incoherents que fan els alumnes d’aquella edat que provoquen les rialles. Passen uns minuts en els que comprenen que no estic disposat a dir-los res i llavors comencen a fer allò que els ve de gust. Les nenes presumides, materialistes i superficials comencen a parlar del que faran aquest cap de setmana, a on sortiran de festa i com es vestiran. Alguns dels nois comencen a parlar de motos i altres comencen a fer bromes estúpides. Uns quants es dediquen a fer boles o avions de paper i fer-los volar per tota la classe. Arronso les espatlles. Finalment, la meva rigidesa i seriositat els acaba intimidant i un rere l’altre comencen a callar. Es fa un gran silenci i s’escolten sorolls que normalment passen per desapercebuts: el radiador roncant a la cantonada de l’aula, els esbufecs nasals d’un dels alumnes  grassos. De sobte, el graciós de la classe, tira un avió de paper, i s’escolta clarament com es desplaça per l’aire i finalment cau al terra. Uns quants alumnes riuen, però tornen a estar en silenci tot seguit.

Estan agitats. Comencen a preguntar en beu baixa, l’un a l’altre, quan diré alguna cosa. Tornen estar en silenci. Es comencen a bellugar i a mirar els rellotges. Per una part estan contents per haver perdut deu minuts de classe, però per l’altre banda, estan intrigats.

Alguns d’ells, miren per la finestra; un d’ells comença a comptar els ocells que passen. Altres comencen a dibuixar en les seves llibretes i els més descarats, posen el cap a la taula i intenten dormir.

Contemplo aquella escena durant quinze minuts i finalment decideixo trencar el gel i destrossar les il·lusions dels més mandrosos de poder dormir durant una hora de classe.

-Què passa aquí? – pregunto.

Aleshores comencen a donar la seva opinió i lentament es crea un debat  sobre la resposta correcte. Sincerament, jo no creia que la seva capacitat mental arribés fins aquí, però em sorprenen, tenint realment una opinió i algunes d’elles fins i tot tenen una mínima coherència.  Em quedo tant sorprès, que decideixo dedicar la resta de la hora de classe a discutir amb ells sobre l’efecte del silenci en les relacions humanes. ¿Per què els incomoda tant, el silenci? ¿Per què se senten millor amb el soroll? I, inesperadament, em donen respostes.

Microrelat: La foscor

Com un infant que està amagat a sota la manta quant s'apaga el llum, pensant en totes les coses horroroses que podria haver-hi a sota del llit o a dins de l'armari...
Sí, el llum s'apaga i també jo desitjo desapareixer.
Tanco els ulls i allunyo els malsons.

http://photopeach.com/album/lt8ge5

Sóc lletja

Sóc lletja. Es pensen que no ho sé? No s'equivoquin amb mi. Sé que sóc lletja. No poc agraciada, ni poc afavorida però molt bona noia, ni normaleta tirant a lletgeta, ni gens guapa però té un no sé què, no. Sóc lletja i punt. Espantosament, fastigosament lletja. M'han mirat bé? Més val que no ho facin. M’intimida la gent que sofreix de la contemplació de la meva lletjor en tota la seva desgràcia. Tot i així, no seran els primers que ho faran, encara que no m’hi acostumo. Comentin el meu aspecte, descriguin-me en veu baixa, parlin de les meves faccions amb els amics, facin-me servir per demostrar-se que interessants i que ben plantats i que ben parits i que ben fotuts que estan vostès, però no ho facin davant meu, perquè resulta deprimint. Es pensen que sóc una paranoica? Això és que encara no m’han mirat bé, però els aconsello no fer-ho.