Silenci

Entro a l’aula i em dirigeixo a la meva cadira, davant dels seus ulls, sembla que sigui un súper model i que ells m’observin per jutjar els meus passos. Els miro i ells em miren fixament, esperant alguna cosa. Em recorda a aquell moment, fa uns quants mesos, quant m’estaven mirant molt atentament i de sobte aquell noi que havia consumit marihuana es va tirar al terra i va començar a cridar ”No pierdas la cabeza!!!”, robant-me tota l’atenció.  Primer, escolto unes quantes rialletes sufocades, com si ells també estiguessin recordant aquell moment, o potser simplement són aquells comentaris estúpids, infantils i incoherents que fan els alumnes d’aquella edat que provoquen les rialles. Passen uns minuts en els que comprenen que no estic disposat a dir-los res i llavors comencen a fer allò que els ve de gust. Les nenes presumides, materialistes i superficials comencen a parlar del que faran aquest cap de setmana, a on sortiran de festa i com es vestiran. Alguns dels nois comencen a parlar de motos i altres comencen a fer bromes estúpides. Uns quants es dediquen a fer boles o avions de paper i fer-los volar per tota la classe. Arronso les espatlles. Finalment, la meva rigidesa i seriositat els acaba intimidant i un rere l’altre comencen a callar. Es fa un gran silenci i s’escolten sorolls que normalment passen per desapercebuts: el radiador roncant a la cantonada de l’aula, els esbufecs nasals d’un dels alumnes  grassos. De sobte, el graciós de la classe, tira un avió de paper, i s’escolta clarament com es desplaça per l’aire i finalment cau al terra. Uns quants alumnes riuen, però tornen a estar en silenci tot seguit.

Estan agitats. Comencen a preguntar en beu baixa, l’un a l’altre, quan diré alguna cosa. Tornen estar en silenci. Es comencen a bellugar i a mirar els rellotges. Per una part estan contents per haver perdut deu minuts de classe, però per l’altre banda, estan intrigats.

Alguns d’ells, miren per la finestra; un d’ells comença a comptar els ocells que passen. Altres comencen a dibuixar en les seves llibretes i els més descarats, posen el cap a la taula i intenten dormir.

Contemplo aquella escena durant quinze minuts i finalment decideixo trencar el gel i destrossar les il·lusions dels més mandrosos de poder dormir durant una hora de classe.

-Què passa aquí? – pregunto.

Aleshores comencen a donar la seva opinió i lentament es crea un debat  sobre la resposta correcte. Sincerament, jo no creia que la seva capacitat mental arribés fins aquí, però em sorprenen, tenint realment una opinió i algunes d’elles fins i tot tenen una mínima coherència.  Em quedo tant sorprès, que decideixo dedicar la resta de la hora de classe a discutir amb ells sobre l’efecte del silenci en les relacions humanes. ¿Per què els incomoda tant, el silenci? ¿Per què se senten millor amb el soroll? I, inesperadament, em donen respostes.