L’AMOR A LA SOLEDAT
Estava ploguent quan la vaig veure per primera vegada. Va clavar els seus ulls marrons en els meus, el cabell mullat, del mateix color, li cobria la meitat d’un d’ells. Em va demanar un cigarro i jo, com un estúpid, perplex per la seva bellesa, no la vaig contestar. Quan em va repetir un altra vegada la pregunta vaig reaccionar per fi i li vaig donar sense dir res. Quan vaig obrir la boca per parlar amb ella (ni tan sols sabia qué dir-li), ja havia donat mitja volta i estava caminant d’esquenes a mi. Els seus moviments eren delicats, però decidits, desprenia una bellesa que provocava curiositat per saber qui era i, justament així, em vaig sentir durant setmanes. Em preguntava qui era aquella noia d’ulls tristos i inexpressius, de cos prim i delicat, com una nina de porcellana que en qualsevol moment es pogués trencar en trossets. I va ser en el moment en que vaig pensar que l’havia de protegir que em vaig adonar de que l’estimava. Vaig estar molts de dies pensant en què li diria, però no vaig poder trobar paraules en els meus pensaments per dir-li.
El segon cop que la vaig veure vaig sofrir moltíssim, em vaig sentir com si algú m’hagués donat un cop molt fort a l’estómac quan la vaig veure amb el noi que de petit s’asseia al meu costat a classe: en Marc. Era a una festa amb tots ells, primer vaig preguntar-li a la Janine si realment estaven junts, i quan ella em va respondre que era una relació molt seria, no vaig saber qué fer, vaig agafar una de les botelles de vi que havien portat i me’n vaig anar sol a emborratxar-me.
Després de pensar durant molt de temps, vaig decidir buscar-la, i intentar guanyar-la per mi, encara que fos la xicota d’un vell amic meu. Després de dos dies la vaig veure sola passejant per la platja. Sense pensar-ho la vaig seguir, i quant es va parar, vaig posar-me al seu costat sense dir res i li vaig oferir un cigarro, el qual va acceptar sense dubtar. Vam encendre cadascú el que teníem a la mà i li vaig preguntar si en Marc era un bon home, ella em va contestar que sí que ho era, però que l’havia deixat una dia abans. No l’havia deixat perquè algú d’ells hagués comès un error, va ser simplement perquè ella volia estar amb la soledat. Era una persona melancòlica i no suportava patir per algú abans de fer alguna cosa pensant en si li faria mal. I així, igual que ella, em vaig haver de resignar a la soledat, perquè encara sé, que si no és ella la noia de la meva vida, no en vull cap d’altra. I ara m’ha deixat sol, sense haver estat mai amb mi. M’ha deixat sol amb la meva angoixa, el meu dolor profund i la gran decepció que m’he emportat de l’amor a la vida.
