RESSENYA DE TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS

FITXA TÈCNICA

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial: EDICIONS LA CAMPANA

Any d’edició: 2008

Pàgines: 167

Format: Rústic

ISBN: 978-84-96735-13-2

Matéria: Narrativa catalane

Idioma: Català

SINOPSIS

Tretze tristos tràngols són tretze contes amb característiques de fàbula. Són un seguit de contes de fantasía que expliquen diferents históries: desde un home amb un braç d’elefant fins a un espanta-ocells que vol ser amic dels ocells. Tots ells tenen trets comuns: són escrits amb molta simplicitat i acaben transmetent alguna moralitat trista.

Hi han tres contes que he escollit en els quals es basa la meva ressenya. Els tres m’han sorprés molt i entre els demés (que tots són molt bons, en la meva opinió) són els que m’han impactat més.

El primer és “Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”. M’ha agradat molt perquè és escrit de forma molt simple i quasi infantil. Tracta de una zebra solitaria que està a la sabana i quant s’ajup per veure aigua pensa en els consells que li va donar la seva mare quant era petita. Gràcies a aquests consells, té temps de fugir de la lleona que vol tirar-se a sobre d’ella. El conte explica tota la fugida de la zebra, els obstacles amb els quals es troba i els records de com s’ha de comportar en cada situació. Quant arriba al final i ja no li queda cap consell que seguir, creu que serà assassinada. De sobte, es troba amb un altre zebra més vella i les dos es posen a córrer per no morir. El conte acaba en que la zebra jove adelanta a la zebra vella, la qual és assassinada per la lleona (és l’últim recurs que li queda per poder sobreviure).

El segon es titula “La solidaritat que va venir de les estrelles”. Narra la história d’un home molt intel·ligent que es troba en un congrés de la Internacional Socialista. Explica al seu públic que han comunicat amb els éssers que viuen al planeta mart. Explica que els han demanat ajuda per tal de que aquests éssers desconeguts envïin armes extraterrestres a la terra per assegurar la victória dels revolucionaris. Finalment, després de que tots es quedin sorpresos, l’home pregunta si els presents creuen que la terra està preparada per a una victória dels revolucionaris, ja que els marcians li van preguntar això a ell. El conte acaba en que un dels espectadors alça la mà i pregunta si els marcians són comunistes o anarquistes.

L’últim es titula “L’espantaocells que s’estimava els ocells”. Explica la història d’un espantaocells extraodinari. Aquest prefereix morir abans que viure en completa solitud. Quan un corb se li acosta i li explica que no li té por perquè és llest i sap que no és una persona de veritat, l’espantaocells decideix demanar-li un favor. Vol fer-se amic de tots els ocells, per aixì tenir companyia i disfrutar de la vida encara que hagi de ser curta i després el cremin perquè no fa la funció que hauría de fer. El corb no se’n fia però el visita cada dia. Finalment el corb s’acaba creient a l’espantaocells i decideix reunir a tots els ocells al seu voltant. Quant es volen reunir, els corb detecta set homes armats que estan a la vora d’aquell camp (per casualitat) i decideix no portar als demés ocells amb l’espantaocells i no tornar a visitar-lo mai més. Finalment, l’espantaocells té una vida llarga i solitària (la única cosa que no volia) ja que per ser tan extraordinari, els ocells no se’n fien d’ell i ni tan sols els corbs se li acosten.

CRÍTICA PERSONAL

Pel que fa el primer conte (Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana), va ser un dels primers del llibre i sobretot un dels primers que em va impactar. En la meva opinió és un dels contes redactats de forma més infantil. Degut a que és una fàbula i que utilitza elements com els records de quan era petita, fa pensar que el conte tindrà un bon final, encara que ja se sap que tots els tretze contes tenen un final tràgic. Crec que el fet d’acabar el conte d’aquesta manera, resulta inclós més tràgic i impactant que no si la zebra jove acabés morint. Quant escric que impacta és perquè representa un fet tant real i comú tant entre persones com animals de manera tan simple. M’ha agradat aquest conte perquè provoca que el lector es pari a pensar en què faria ell en una situació semblant, i no pot arribar a cap altre conclusió que aquesta és la trista i dura veritat i que aquest tret està en la nostre naturalesa.

El segon conte (La solidaritat que va venir de les estrelles) és un conte molt curt. Impresiona perquè tot el signifcat del conte apareix al final, en les últimes paraules. M’ha agradat molt perquè mostra la estupidesa d’alguns sers humans. El fet d’estar lluitant sempre per algo sense saber si estas preparat per alló que comportarà la victória és molt comú entre les persones. Sobretot l’última frase, després de que el lector sap que aquells éssers marcians són més intel·ligents del que els humans mai arribarem a ser, commou perquè entens que realment els humans som molt ignorants i egoistes i només ens centrem en nosaltres i en alló que volem, sense intentar entendre als demés ni pensar en si alló que volem ens serveix d’alguna cosa. La manera de deixar el personatge que diu la última frase tan ridiculitzat i mostrar lo realment estúpids que podem arribar a ser les persones, m’ha semblat molt adequada ja que ho fa de manera molt simple i inesperada sense tenir que utilitzar cap recurs vulgar per mostrar lo repugnant que és.

L’últim conte (L’espantaocells que s’estimava els ocells), m’ha agradat perquè mostra la trista i dura ironia de la vida. També té trets bastant infantils, com el fet de que el protagonista sigui un espantaocells, els quals li donden certa simplicitat. Crec que és una história bastant dura i tràgica però molt bella a la vegada. El fet de mostrar la possibilitat d’aconseguir el contrari del que es vol mitjançant el seu comportament és el que mostra l’autor en aquest conte, i ho fa d’una manera que inclós pot arribar a resultar cruel. Ens transmet que a vegades les persones més bones i innocents acaben sofrint molt més del que mereixen per un petit error, com en aquest cas, la extraordinària intel·ligència de l’espantaocells.

En fi, crec que tots els tretze contes són molt tràgics però que ens fan pensar en aquells defectes que tots portem a dins i crec que aquest llibre vol fer donar-nos compte de que existeixen aquests defectes, per acceptar-los i aixi poder impedir comportar-nos com els persontages dels contes.

Comentari poètic de Drama en el port

Drama en el port, és un poema escrit per Joan Salvat i Papasseit.

Papasseit va néixer el 16 de Maig de 1894 a Barcelona. Va ser un poeta català, el màxim representant del futurisme en la literatura catalana. Va tenir una infància molt dura ja que el seu pare va morir quan tenia set anys. Ell va haver de començar a treballar de molt jove i no va poder anar a l’escola. Va estar un temps treballant, però finalment va estudiar durant un temps i més tard es va dedicar a publicar la revista “Los Miserables” i diferents obres poètiques. Degut a que no guanyava prous diners escrivint, va haver de treballar com a vigilant nocturn al Moll de la fusta de Barcelona. El 1918 es va casar amb Carme Eleuterio i Ferrer. Era malalt desde feia temps, però finalment, el 7 d’Agost del 1924 va morir a causa de la tubercolosi que sofria. Fins a l’últim moment va seguir optimista i vital. Sota el coixí del seu llit de mort es van trobar les seves últimes poesies escrites, les quals foren anomenades més tard Óssa Menor. L’obra probablement més reconeguda és El poema de La Rosa als Llavis, desafortunadament, Joan Salvat no va ser reconegut fins a décades després de la seva mort.

Aquest poema de Joan Salvat-Papasseit forma part de la seva obra Poemes en ondes hertzianes. Aquesta obra va ser publicada el 1919, poc abans de L’irriador del port i les gavines, per tant, va ser una de les seves primeres obres.

El tema que tracta el poema és la descripció de varies imatges sobreposades, entre elles: el port per la nit, un transatlàntic, les seves llums artificials, la gent que hi puja i la tempesta. Cada imatge és una part diferent però no es pot dividir el poema en apartats.

Les tècniques avantguardistes utilitzades són varies. En primer lloc, el fet que el poema és un cal·ligrama. En segon lloc el vocabulari que utilitza. En tercer lloc, el trencament amb els signes de puntuació. En quart lloc, el tema futurista ja que escriu sobre elements amb motor i electricitat. Finalment, el fet de representar el mar amb la pàgina blanca i distribuir-hi les paraules de manera que, algunes d’elles reflecteixin moviments o formes (tràngol, draga,etc).

Pel que fan les figures retóriques, apareixen bastantes. La personificació ja que les màquines prenen forma sentimental (sirenes udolant, transatlàntic mascle,...). L’hipérbaton ja que trenca amb l’ordre de la frase com vol. El símil entre “el tro al lluny” i “sospir de les tenebres”. Finalment, la figura més present és la metàfora: apareix de diferents maneres en versos com “jo em veig en l’horitzó” o “fora el port les gavines reposen. Amb això es refereix al fet de que esta en el port però li agradaria estar molt lluny i que de sobte, torna a la realitat després d’aquest petit somni i veu les gavines reposant. L’últim fet que destaca d’aquesta poesia és que l’autor crea pinzellades, una rere l’altre, per donar la sensació de que són imatges que es van sobreposant (fet típic de l’impressionisme).

Finalment, voldria destacar i valorar diferents fets. En primer lloc, que el poema té molta relació amb els fets biogràfics, és a dir, escriu sobre el port i altres factors que formaven part de la seva vida. En segon lloc, que fa referència als emigrants que pujen al transatlàntic, amb això mostra el fet que estan obligats a marxar per millorar la seva forma de vida i manifesta els seus sentiments negatius envers a la burgesia. Finalment, personalment, voldria dir que els adjectius que utilitza i el vocabulari tradicional mesclat amb el modern són una forma molt original d’expressar-se.